Conseller Primer (Josep Lluís Carod-Rovira a NacióDigital)

Aquesta fórmula fa un ús audaç i intel·ligent, irrefutable, del marc legal vigent i evita el xoc legal amb l’estat, per més que no n’estalvia la confrontació política.

Cada país ha de mirar la seva pròpia tradició institucional i treure’n el profit màxim, a cada moment, segons el context històric i les dificultats de cada època. I més encara si, com en el nostre cas, no es tracta d’una institució acabada d’inventar, ni que degui res al marc constitucional espanyol actualment en vigència, ja que és sis segles anterior a aquest. Efectivament, la Generalitat de Catalunya va néixer a Cervera el 1359 i, en el període 1362-1364, ho feia també la Generalitat Valenciana, encara que aquesta no fos aprovada en Corts fins al 1418, com a òrgan permanent.

A l’Estatut que entrà en vigor el 1932, l’article 14 estableix que el President de la Generalitat assumeix la representació de Catalunya, encara que podrà delegar temporalment les seves funcions executives, però no les representatives, en un dels consellers. Amb els anys, el President anà revestint-se d’una dimensió de poder polític simbòlic, emblemàtic, talment un president de República, de manera que el Conseller Primer tindrà “directament la representació del Consell Executiu davant del Parlament” i, en conseqüència, és aquest qui “presideix i reuneix el Consell Executiu” o govern de la Generalitat, si bé el President té “la facultat de presidir el Consell Executiu sense prendre part en les seves votacions”, tal i com sanciona l’Estatut de Règim Interior de Catalunya, aprovat el 25 de maig de 1933.

El President, doncs, presidia i qui exercia el poder executiu i la direcció del govern era el Cap del Consell Executiu, Conseller Delegat o Conseller Primer, denominacions que van anar alternant-se. Així, en el primer govern estatutari presidit per Francesc Macià, el 19 de desembre de 1932, Joan Lluhí i Vallescà és el Cap del Consell Executiu i Obres Públiques. Pocs dies després, el 24 de gener de 1933, es formà un govern nou amb Carles Pi i Sunyer com a Conseller Delegat i Finances. Nou mesos després, el 4 d’octubre de 1933, Miquel Santaló Parvorell encapçalava un nou executiu com a Conseller Primer i Finances. Durant el període de la Generalitat intervinguda (1934-1936), amb els membres del govern a la presó o a l’exili, ningú no ocupà cap càrrec de Conseller Primer o similar, tot i l’existència de Departaments sectorials o temàtics. En guanyar les eleccions del 16 de febrer de 1936 les forces republicanes, els presos foren alliberats i restablert Companys pel Parlament al càrrec de President, on havia substituït Macià, mort el 25 de desembre de 1933,  Companys féu el gest simbòlic de tornar a nomenar els mateixos consellers destituïts i empresonats.

Durant el període de guerra, Joan Casanovas i Maristany es féu càrrec del govern en qualitat de Conseller Primer, el 6 d’agost de 1936. Cal recordar que Casanovas va ser el primer Vicepresident de la Generalitat, el 29 de desembre de 1931, en el segon govern Macià, per més que alguns indocumentats haguessin fet gala de la seva ignorància afirmant, el 2006, que aquest càrrec no havia existit mai a la Generalitat i que era una invenció espanyolista que, tanmateix, va perdurar quan va passar a mans dels qui n’havien negada l’existència. El 26 de setembre de 1936, Josep Tarradellas dirigí el govern com a Conseller Primer i Finances, càrrec que renovà en el nou govern del 17 de desembre d’aquell any i en el del 16 d’abril de 1937.

La llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern (2008), aprovada durant el mandat del president Montilla, recupera la figura de Conseller Primer que, amb el nom de Conseller en Cap, ja havien ocupat abans Artur Mas, Josep-Lluís Carod-Rovira i Josep Bargalló. D’acord amb aquesta llei en vigor actualment, però també de conformitat amb la tradició institucional catalana, Catalunya podria tornar a disposar d’una Generalitat presidida pel diputat que reunís la majoria de vots del Parlament i d’un govern, nomenat pel President, dirigit en el seu dia a dia per un Conseller Primer. Enlloc no és escrit que aquest Conseller Primer hagi de residir, necessàriament, en el territori de Catalunya, ni que hagi de tenir la condició de diputat, ni que el President no pugui nomenar qui consideri oportú per a ocupar aquest càrrec.

Aquesta llei, a més, preveu, explícitament, l’ús de procediments telemàtics en l’acció de govern i no diu res, perquè no li correspon, sobre la utilització o no d’aquest mitjà en les activitats parlamentàries. En molts països, és el president qui presideix, amb una funció de representació institucional, mentre qui governa i té el poder executiu és el Primer Ministre que, en la nostra terminologia actual, és el Conseller Primer. A més, sense poder ser considerat il·legal, ni inconstitucional, constitueix una veritable singularitat institucional, única i emblemàtica, en el magma del cafè per a tothom autonòmic.

Podria escollir-se, doncs, un president molt institucional que, ja en el seu discurs de presa de possessió, anunciés el nom del Conseller Primer per tal de deixar les coses ben clares des del primer moment, sabent que la identitat personal d’aquest nomenament depèn només de la seva estricta voluntat. I, de forma immediata, és el Conseller Primer qui ja anuncia la composició del seu govern, es trobi on es trobi el Conseller Primer. Aquesta fórmula fa un ús audaç i intel·ligent, irrefutable, del marc legal vigent i evita el xoc legal amb l’estat, per més que no n’estalvia la confrontació política, si el Conseller Primer no és del grat de l’estat espanyol. Un altre escenari, no exempt de certs perills que podrien comportar-ne el retard de l’operació, acompanyat potser de certes mesures repressives per a aquells que ho fessin possible, fóra investir com a President de la Generalitat qui segons el criteri de la majoria parlamentària n’ostentés la representació legítima.

Aquest President just restablert en el seu càrrec, n’anunciaria la dimissió, un cop recuperada per un espai de temps reduït la presidència perduda per la força de la repressió, però tornada a guanyar per la força de les urnes. En aquest cas, dimitit el vell/nou President de la Generalitat, el President del Parlament hauria d’iniciar una segona ronda de consultes amb els grups parlamentaris, per tal de tornar a proposar a la cambra un nou candidat a presidir la institució, coneixedor aquest que les funcions executives de direcció del govern no li correspondrien a ell, sinó al Conseller Primer que ell nomenaria. El missatge davant del món tindria una lectura única i clara. Entenc que pot semblar un xic complicat, però és una proposta per a avançar de forma positiva, sense renunciar a res.

No sé si m’he explicat amb prou claredat..

Article d’Opinio extret de NacióDigital.

Releated Post

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *