El relat de Llarena, a examen de la justícia internacional (elNacional.cat)

L’independentisme mira amb optimisme el recorregut jurídic que el cas català pot tenir en l’àmbit internacional. Després de diversos cops de porta de la justícia espanyola, els tribunals internacionals són l’última esperança per posar contra les cordes el relat traçat pel jutge Pablo Llarena sobre uns delictes i una violència que ara magistrats de tot el continent examinen. Aquest és un procés llarg i arriscat, però que ja ha obtingut els primers fruits.

 De moment, dues resolucions han aportat el primer raig de llum. Si fa deu dies Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides admetia a tràmit el recurs de Jordi Sànchez i dictava mesures cautelars instant Espanya a garantir els seus drets polítics, dilluns passat el mateix comitè admetia una altra demanda, la del president Carles Puigdemont.
 Encara no hi ha dictamen i no hi serà fins d’aquí a sis mesos. De moment, és només una admissió a tràmit i unes mesures cautelars -en el cas de Jordi Sànchez-, però és un primer pas que obre una nova finestra d’oportunitat enfront la macrocausa. De fet, la defensa de Jordi Sànchez ho considera un “èxit” i ja ha remès la resolució tant al Tribunal Suprem com al Tribunal Constitucional, després que Pablo Llarena restringís el seu drets polítics impedint-li sotmetre’s a un debat d’investidura.

A més, aquestes resolucions deixen una porta oberta a la investidura, actualment bloquejada pels vetos que ha posat la justícia espanyola als tres candidats proposats. Entre passadissos del Parlament, es parla ara d’“estirar el fil” obert per l’ONU i, fins i tot, de fer-lo extensiu a Carles Puigdemont, ja que consideren que compleix els “mateixos criteris”. En el cas del president, però, no es van demanar mesures cautelars, perquè no encara no es trobava detingut. Puigdemont continua sent el pla A de JxCat i la CUP; en canvi, ERC mostra molts més recels a recuperar la seva candidatura.

Però, investidura a banda, les defenses també consideren que la porta oberta per l’ONU pot beneficiar els exiliats, sobre qui hi ha oberts processos d’extradició. Segons el vicepresident del Parlament, Josep Costa, si Espanya no concedeix les mesures cautelars a Jordi Sànchez “hi haurà conseqüències” en aquests processos que estan en marxa sobre Puigdemont, els consellers i Marta Rovira.

És a dir, el requeriment de l’ONU podria ser presentat com a prova que l’Estat espanyol no garanteix el compliment dels drets humans. Podria al·legar-se com a motiu per a no executar les extradicions. En el mateix sentit s’expressa l’advocat internacional Nico Krisch, qui va presentar la demanda davant l’ONU, que considera que el no compliment de les resolucions del Comitè de Drets Humans és una violació del dret internacional, que té efectes sobre la reputació d’Espanya. “Els Estats que vulneren els drets humans es posen en una situació vulnerable”, advertia Krisch la setmana passada.

Quatre països examinen el relat de Llarena

El jutge Pablo Llarena ha fet tots els esforços possibles per justificar el processament pel delicte de rebel·lió, un tipus penal que segons penalistes de prestigi no encaixa en el cas català, per l’absència de violència. “Si haguéssim d’explicar als estudiants de Dret què és rebel·lió, la sentència de Tejero és molt pedagògica”, exemplifica la jutgessa Montserrat Comas en una entrevista a El Nacional. Davant d’aquesta adversitat, el magistrat instructor ha hagut de construir un relat de violència. Per exemple, quan parla de les manifestacions del 20 de setembre, que en la interlocutòria de processament compara literalment amb una “presa d’ostatges mitjançant trets a l’aire“. També, segons Llarena, els principals líders independentistes “sempre van haver de representar-se que el procés acabaria amb el recurs a la utilització instrumental de la força”.

Però, per a procedir a les extradicions sol·licitades, aquest relat sobre un suposat “aixecament violent” haurà de ser examinat pels sistemes judicials d’Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia. Les ordres europees i internacionals de detenció estan lluny de ser un automatisme: la petició de Llarena –i sobretot la seva fonamentació– està sent analitzada amb lupa. El relat dels fets creat per Llarena ha de passar quatre exàmens. No serà tan fàcil extradir-los per “rebel·lió”. El novembre ja va haver de retirar les ordres.

A Alemanya, on es troba el president Carles Puigdemont en presó provisional, la jutgessa que va interrogar-lo ha advertit que l’ordre d’extradició pot ser considerada “improcedent” després d’una investigació completa, “tenint en compte les qüestions jurídiques implicades”. També ho ha fet Thomas Fischer, expresident d’una sala del Tribunal Federal, a la revista Der Spiegel: “No és gens obvi que Puigdemont tingués la pretensió de desestabilitzar Espanya a través de la violència”. La defensa de Puigdemont la porta el prestigiós advocat Wolfgang Schomburg, un dels grans especialistes mundials en dret penal internacional, un os dur de rosegar.

A Bèlgica, encara és present el record de les euroordres que Llarena va haver de retirar davant la possibilitat que fossin tombades. Aquest cop, la Fiscalia de Brussel·les ha deixat Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig en llibertat. Ni els ha citat ni controlarà els seus moviments, de moment. El Ministeri Públic ha requerit informació addicional a les autoritats espanyoles, i tornarà a examinar les peticions.

A Escòcia, la consellera Clara Ponsatí també es troba en llibertat, i ha rebut un fort suport social i polític per part del nacionalisme escocès. El jutge només li ha posat la mesura cautelar de retirada de passaport, després de posar-se ella mateixa a disposició de les autoritats. Ponsatí ha contractat els serveis de l’advocat Aamer Anwar, especialista en drets humans i premiat l’any 2017 com a millor advocat d’Escòcia. El 18 d’abril començarà el judici per extradició. Abans, el dia 12, hi haurà una vista prèvia.

En el cas de Suïssa, on es troba l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel i on es trobaria la secretària general d’ERC Marta Rovira, encara no hi ha hagut una resposta oficial de les autoritats d’aquell país. En el primer cas, perquè l’ordre de detenció s’ha limitat a territori espanyol. No obstant això, després de l’activació de l’ordre contra Rovira,  el portaveu del Departament Federal de Justícia suís avançava que “com en el cas d’Anna Gabriel, també s’aplica a tots els altres polítics catalans que venen a Suïssa el principi que aquest país, igual que la majoria dels altres Estats, no concedeix cap extradició per delictes polítics”.

Llarena corre molts riscos, com ara que no tots –o cap– els països extradeixin els processats, o que ho facin parcialment, només per malversació, i no per rebel·lió. Només podrien set jutjats per aquest delicte.

Hi ha un precedent recent a tenir en compte. El passat 13 de març, una jutgessa irlandesa va denegar una euroordre de Polònia contra Artur Celmer, acusat de delictes vinculats al tràfic de drogues. Ho va fer per les interferències polítiques en el sistema judicial polonès, que li generaven dubtes sobre si tindria un judici just i imparcial. Aquesta magistrada va remetre el cas a la Cort Europea de Justícia, que és la que haurà de prendre una decisió.

ONU Ginebra ACN

El cas ja és a l’ONU

Ara bé, la via jurídica internacional no és fàcil. Portar el cas català tant a l’ONU com al Tribunal Europeu de Drets Humans és un camí llarg i ple d’obstacles. A més, sorgeixen molts dubtes: són vinculants les seves decisions? Té marge Espanya per acatar-ho d’una manera més favorable als seus interessos? Quines opcions hi ha realment que les demandes prosperin?

A les Nacions Unides hi ha actualment dos casos oberts sobre la qüestió catalana. El primer, com ja s’ha esmentat, és la demanda de Sànchez i Puigdemont davant el Comitè de Drets Humans que denuncia una vulneració de la Declaració Universal dels Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. L’article 25 d’aquest Pacte regula els drets a la participació política sense restriccions, com ara el dret al sufragi actiu i passiu, “garantint la llibertat d’expressió dels votants”. És a dir, el dret a votar i a ser escollit representant, un dret que no s’estaria garantint si Llarena no permet a Jordi Sànchez anar a la investidura i ser investit president.

El Comitè de Drets Humans, on s’ha interposat la denúncia, està format per 18 experts independents escollits pels Estats. Les seves resolucions són vinculants, tot i que no són de compliment automàtic –és el demanant qui ha de posar la resolució en coneixement de la justícia del país en qüestió perquè prosperi–, i es dona llibertat a l’Estat perquè busqui quines són les mesures que ha de prendre per a complir-ho. És a dir, el Comitè dóna l’obligació de resultat, però són els jutges qui decideixen com fer-ho efectiu, segons explica l’advocat Nico Krisch.

A més, l’article 10 de la Constitució espanyola diu que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificades per Espanya”. Per aquest motiu, Espanya hauria d’acatar el que diu el Comitè de l’ONU, malgrat no tenir conseqüències directes la seva omissió.

A més, segons explica Nico Krisch, que el Comitè hagi dictat mesures cautelars pel cas de Jordi Sànchez és molt revelador, perquè és una mesura del tot “excepcional”. De fet, com en el cas del TEDH, només se solen acordar en casos on hi hagi “violacions de dret a la vida o a la integritat física” que acostumen a tenir lloc en els casos d’extradició. “És bastant estrany que s’acordin mesures cautelars en casos de drets polítics”, explica Krisch, que afegeix que encara ho és més si es té en compte que es tracta d’un país de l’Europa occidental. Això, segons l’advocat, reflecteix “la preocupació del Comitè sobre la situació dels drets Humans i polítics en relació al conflicte català” i el fa ser optimista de cara a la resolució del fons, prevista d’aquí mig any.

En el seu informe anual, l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans ja va condemnar la violència policial de l’1-O pels seus excessos.

Sánchez i Cuixart Audiència Nacional / EFE

Detencions arbitràries?

Per altra banda, el passat mes de febrer també es va presentar una demanda davant el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU pels empresonaments d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Es tracta d’un grup de treball format per diversos experts que investiguen les detencions que poden atemptar contra els principis establerts en els tractats internacionals.

Segons la defensa internacional de Junqueras i els Jordis, l’advocat britànic Ben Emmerson, aquesta comissió hauria de confirmar si la presó preventiva aplicada sobre els líders del procés vulneren la Declaració Universal dels Drets Humans, subscrita per l’Estat espanyol. En el cas dels presos polítics catalans es podrien haver vulnerat els drets a la participació política, a la llibertat d’associació i a la llibertat d’expressió.

L’advocat considera que es tracta d’un cas “clàssic de detencions polítiques arbitràries” que afecta greument la pluralitat política perquè se’ls vol fer “abdicar de les seves idees” i, per aquest motiu, el passat mes de febrer es mostrava optimista amb la resolució que aquest Grup de Treball pogués donar sobre aquest cas.

El pronunciament que acabi fent, però, no serà vinculant. Ara bé, la seva resolució tindrà molta rellevància, ja que, segons l’equip exterior de defensa de Junqueras i els Jordis, podria ser utilitzat com a eina de pressió política. Aquesta mateixa setmana l’advocat Nico Krisch, que porta la demanda davant el Comitè de Drets Humans, indicava que la resolució sobre la possible detenció arbitrària s’espera “aviat”.

Els nous empresonaments de quatre consellers i l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, així com la possible vulneració dels drets polítics de Jordi Turull -que no va poder assistir a la segona volta de la seva investidura perquè va ser empresonat-, podrien seguir un camí molt similar. Les respostes que es donin en els casos ja oberts marcaran el camí de la possible resposta.

tribunal estrasburg Adrian Grycuk (Wikimedia)

Última parada: Estrasburg

El primer intent d’anar a Estrasburg no va acabar de sortir bé. En les investidures de Puigdemont i Sànchez, les seves defenses van explorar la petició de mesures cautelars al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), per a garantir els seus drets. Finalment, conscients dels grans riscos de perdre, no van fer-ho. Com explica l’exvicepresident del TEDH Josep Casadevall a El Nacional, aquest mecanisme es limita a quan “existeix un risc per a la integritat de les persones, majoritàriament en casos d’expulsions o extradicions“. De fet, el vicepresident Oriol Junqueras ja va acudir-hi quan el Tribunal Suprem li va denegar el permís per assistir a la constitució de la cambra. Estrasburg va rebutjar les mesures cautelars. Tan sols acaba acceptant el 7,5% d’aquestes peticions.

Estrasburg és l’última parada on s’acabarà jutjant tard o d’hora el cas català. Però el camí per arribar-hi és de tot menys fàcil. “Només es pot recórrer al TEDH un cop s’han esgotat tots els recursos que ofereix el dret intern de cada estat membre”, assenyala Casadevall. Això és un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. Hi ha molt poques excepcions on no es requereix esgotar totes les vies internes. Segons l’exvicepresident del tribunal, el TEDH ho ha permès excepcionalment “quan ha quedat clar i demostrat que es tractava d’un recurs que no era eficaç”. No creu que sigui el cas espanyol. A més, cal tenir en compte un altre factor: la majoria de casos inadmesos és per defectes de forma.

Una primera possibilitat podria obrir-se amb Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Després de les negatives del Tribunal Suprem al seu alliberament, han presentat un recurs d’empara davant el TC, l’última instància espanyola. “Es tracta del dret a la llibertat i a la seguretat protegit per l’article 5 del Conveni. Efectivament es pot recórrer al tribunal europeu si existeixen motius per a al·legar que es tracta d’una privació de llibertat il·legal o no ajustada a dret”, indica Casadevall.

Si no, caldria esperar a una eventual sentència condemnatòria, per a poder recórrer per vulneració del dret a un judici just. Entre altres coses, l’article 6 del Conveni Europeu estableix que “tota persona té dret que la seva causa sigui vista equitablement, públicament i en un termini raonable, per un tribunal independent i imparcial. En aquest sentit, l’exvicepresident del TEDH sosté que “si ha un judici just, s’haurà de veure i discutir a posteriori, primer davant el Tribunal Constitucional i després, eventualment, davant el Tribunal d’Estrasburg”, sosté l’exvicepresident del TEDH.

Si bé els jutges del TEDH són proposats pels governs, Casadevall apunta que cada jutge és “elegit per votació majoritària a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, sense cap ingerència de l’Estat del qual n’és nacional”. El cas català no seria el primer revés d’Estrasburg a l’Estat espanyol. La condemna més recent ha estat sobre la crema de retrats del Rei, però també n’hi ha hagut moltes altres: per tortures (i per no investigar-les), per devolucions en calent o per vulnerar els drets de l’expresident del Parlament basc, Juan María Atutxa.

En els últims tres anys, l’Estat espanyol ha estat condemnat en 20 ocasions pel Tribunal d’Estrasburg per haver vulnerat el Conveni Europeu de Drets Humans. El tribunal encara té 167 demandes pendents contra Espanya.

Extret de l’article de elNacional.cat.

Releated Post

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *